PENYES DEL LLORER

Primer voldria aclarar que el nom de 'Penyes del llorer' ha estat una llicència que m'he permés degut a la peculiaritat que dona la presència de llorer (Laurus nobilis)a les mateixes penyes de la cinglera de Bèrnia. Per la qual cosa la denominació de Penyes del llorer es una invenció meva i no apareix registrada per ningún lloc.

 

 

 

 



Bò, el fet es que la variant que ens portarà a les Penyes del llorer arranca de la senda PR-7 en el tram de la Font de Bèrnia al Forat.

Una vegada cobert el primer terç de la senda que ens portarà al Forat eixint de la Font ens trobarem el trencament on comença la variant. Una angilaga fa de intersecció...

A pocs metres de agafar la nova variant queda ben clar que hem eixit de la PR-7...

De sobte el desnivell de la senda es torna més que inclinat!!! i caminant sempre sobre runars per la qual cosa la pujada es ralentitza.

Una vegada arribem als peus de les penyes deixem el runar i montem una mena de 'balconet' flanquetjat per una carrasca que sembla guardad la entrada

Al fons s'ens apareix un extrany forat que sembla una boca de rap...

Les velles sabines (Juniperus phoenicea) campen per on poden

A la esquerra de la 'boca', formant part de una associació florística que pobla una escletxa de la penya ens trobem el llorer junt amb fleixos (Fraxinus ornus), abrets de penya (Amelanchier ovalis), rosetes de penya (Pseudoscabiosa saxatilis), aurons (Acer opalus.subsp.granatense) i moltes més plantes rupícoles no menys interessants.

Un detall del llorer (o els llorers ) eixint de la seva inaccessible escletxa.

Variant Pou de neu i Teixos

POU DE NEU I TEIXOS DE BÈRNIA (llarga)

 

Itinerari de la variant sempre baix les penyes.















La variant que ens portarà pels peus de penyes arranca al collao del Penyal de l’orenga on trencarem en direcció a les cingleres deixant la senda del fort a la nostra dreta ascendent per la carena de les penyes roges entravessant una màquia baixa de xares, petorrins i romers.






Una vegada baix les parets la senda ens mostra de seguida les primeres hedreres majestuoses abraçades a la pedra mostrant-nos els seus aspres troncs mimètics fundin-se amb la roca calcària i formant verdaders arbres centenaris barrejats amb aurons, carrasques, marfulls i fleixos, falagueres, molses i falcies farcint cadascuna de les escletxes de les penyes ombrienques



Prompte vegem davant de nosaltres les restes d'un dels dos pous de neu de Bèrnia, que encara conserva part de les parets circulars i ens permet imaginar el tràfec de les gents que emmagatzemaven neu i palla compactant-la i convertint-la en gel.










Deixant el pou de neu enrere podem distingir la foscor del verd de les sabines mores i els teixos que ens fans pensar que estem a altres latituds. Curiosament les gents de Xaló es refereixen als teixos com ‘vareta d’or’ gastant les seves fulles i brots com remei pels mals de ronyó. Parets verticals de mes de 150 metres veten l’arribada del sol i permeten un microclima que manté llustrosos a estos arbres amants dels rigors de climes més continentals.




La senda transcorre ara horitzontal entravessant runars esquitxats d’aurons, pins, margallons i taques de màquia punxuda mostrant-nos a la nostra dreta la grandesa de les esmolades cingleres joves i grisenques ataconades de bosquetonets de carrasques, galers, aurons i fleixos penjats de les parets.



A l’altura del portitxol la senda empalma amb la que baixa de la variant del cim i que ens portarà entravessant una vegada més el matollar sec de la màquia fins arribar al camí de la font de Bèrnia.



Plantes d'interés

Teixos (Taxus baccata)



Aurons (Acer opalus.ssp.granatense)




Sabina mora (Juniperus phoenicea)



Ferradura de cingle (Hypocrepis valentina)


Trencapedres (Teucrium buxifolium.ssp.hifacense)