Praderies de cingle.

Les parets aparentment verticals i inaccessibles de les penyes de Bèrnia amaguen racons i mallades, encara que de prou difícil accés, penjades de les cingleres.

Son zones de molt difícil accés però d'una bellesa encisadora i que ens mostren uns paratges increibles.

Començarem per la vertical buscant la senda que ens durá al teix que es coneix com 'vareta d'or' deixant el camí del fort.

Una vegada deixem la zona de runars creuarem unes penyes que allotgen un sorprenent savinar.

Una vegada deixem els peus de les penyes pujant per una pendent rocallosa i difícil arribem a unes praderies inclinades que ens permeten gaudir de les florades d'orquídies com la Ophrys arnoldii o la Aceras antropophorum.

Les mateixes cingleres s'ens penjen davant nostre i darrere encara ens queda penya.

Arbret de penya (Amelanchier ovalis) florit agarrat a les parets ombrívoles.

Variant del Cim-Portitxol

Cim-Portitxol

La variant de la senda del Fort-Forat de Bèrnia que ens durà al cim comença una vegada arribem al coll del Planiol tenint ja a la vista les ruines del Fort. Ens desviarem de la senda seguint la querena del coll fins les mateixes penyes fugint dels runars.

Durant este primer tram de pujada la màquia es baixa i castigada per sol i vents, les argilagues i els romers ens acaronen les cames.

Una vegada arribem als peus de penyes començen a apareixer les sofrides sabines de solana que ens indiquen un ambient més muntanyenc.

Les penyes de les solanes s'ens mostren nuetes i castigades pel sol i els vents carregats de salitres i només les plantes més robustes ho suporten.

Una vegada muntem les crestes la vegetació es fa més baixa i escassa predominant matolls punxosos de angilagues i eriçons, romers escarrancits i sabines patides.

La senda transcorre per la cresta pujant al seu primer tram fins el cim a una altura de 1129 metres.

Les vistes del cim de Bèrnia dominen tota la costa raó per la qual fou costruida una talaia de la que només queden unes restes dels marges de pedra

Al Montgó al fons sembla un animal gegantí dormint.

Al cap de les crestes vegem a dreta el morro de Toix (la continuació física de la serra) i a la esquerra l'Olta i al fons el penyal de Ifac.

Una vegada deixem el cim enrere comencem a baixar en direcció al portitxol i les crestes més altes s'ens queder darrere com un penyal imponent.

En acostar-mos al Portitxol s'ens apareix com un tall que parteix la penya

Flora d'interés

Eriçó, Coixí de Monja

(Erinacea anthyllis)

Corona de Rei

(Saxifraga longiflora)

Variant Pou de neu i Teixos

POU DE NEU I TEIXOS DE BÈRNIA (llarga)

Itinerari de la variant sempre baix les penyes.
















La variant que ens portarà pels peus de penyes arranca al collao del Penyal de l’orenga on trencarem en direcció a les cingleres deixant la senda del fort a la nostra dreta ascendent per la carena de les penyes roges entravessant una màquia baixa de xares, petorrins i romers.






Una vegada baix les parets la senda ens mostra de seguida les primeres hedreres majestuoses abraçades a la pedra mostrant-nos els seus aspres troncs mimètics fundin-se amb la roca calcària i formant verdaders arbres centenaris barrejats amb aurons, carrasques, marfulls i fleixos, falagueres, molses i falcies farcint cadascuna de les escletxes de les penyes ombrienques



Prompte vegem davant de nosaltres les restes d'un dels dos pous de neu de Bèrnia, que encara conserva part de les parets circulars i ens permet imaginar el tràfec de les gents que emmagatzemaven neu i palla compactant-la i convertint-la en gel.










Deixant el pou de neu enrere podem distingir la foscor del verd de les sabines mores i els teixos que ens fans pensar que estem a altres latituds. Curiosament les gents de Xaló es refereixen als teixos com ‘vareta d’or’ gastant les seves fulles i brots com remei pels mals de ronyó. Parets verticals de mes de 150 metres veten l’arribada del sol i permeten un microclima que manté llustrosos a estos arbres amants dels rigors de climes més continentals.




La senda transcorre ara horitzontal entravessant runars esquitxats d’aurons, pins, margallons i taques de màquia punxuda mostrant-nos a la nostra dreta la grandesa de les esmolades cingleres joves i grisenques ataconades de bosquetonets de carrasques, galers, aurons i fleixos penjats de les parets.



A l’altura del portitxol la senda empalma amb la que baixa de la variant del cim i que ens portarà entravessant una vegada més el matollar sec de la màquia fins arribar al camí de la font de Bèrnia.



Plantes d'interés

Teixos (Taxus baccata)



Aurons (Acer opalus.ssp.granatense)




Sabina mora (Juniperus phoenicea)



Ferradura de cingle (Hypocrepis valentina)

Trencapedres (Teucrium buxifolium.ssp.hifacense)

Bèrnia poderosa

Bèrnia podria ser una muntanya qualsevol, podria ser la més alta, la més gran, la mes empinada, la més freda o la més bonica..i per a mí ho es. La Serra de Bèrnia es la barrera que separa les marines, les humetats i les plujes, el sol i la ombra, separa dos mons completament distints.
Bèrnia es jove i esmolada, carregada d'endemismes botànics que la converteixen en un tresor vora mar, llar de rapinyaires mítiques com les àguiles y bestioles esquives com ginetes i gats servals, arbres muntanencs com els aurons i reliquies continentals com els teixos. Bèrnia s'alça orgullosa i esbelta, com una cinglera alpina, desafiant a tot el que la observa i dominant com una talaia les terres costaneres de les marines...