Cim per vessant solana

 

 Per començar aquesta caminata hem de prendre el camí del Fort fins el collao del Penyal de l'orenga

 Una vegada al collao ens dirigirem per la mateixa variant que ens portaria fins el pou de neu però trencant a la dreta per buscar el cantalar.

 Aquest punt de les cingleres, amb trencalls, escletxes, i roques soltes ens conta com Bèrnia creix i s'erosiona demostrant 'vida'

 Encisadores les vistes del Penyal de l'orenga i  la Serra de la penya del Ferrer tallades pel profund Barranc del Curt com si d'un colp d'estral es tractara.

 Després de passar el 'cantalar' anem vorejant les penyes a buscar la vessant de solana

 Deixem darrere les penyes alerta...

 En arribar al punt on apareix indicada la direcció del cim a l'esquerra nosaltres anirem a la dreta buscant sempre els peus de cingle

 En arribar al punt on les parets es fan més altes i impresionant estarem baix del cim

 Una vegada passades les cingleres altes apareix una canal de runar que ens permet el pas, sempre amb una impresionant inclinació, fins la querena de la cinglera

 

Una bandada de gralles em va acompanyar

 Una vegada a la cinglera empalmem la senda que ens durá fins el cim. La baixada agafarem la senda Cim-Fort marcada amb punts rojos.

PENYES DEL LLORER

Primer voldria aclarar que el nom de 'Penyes del llorer' ha estat una llicència que m'he permés degut a la peculiaritat que dona la presència de llorer (Laurus nobilis)a les mateixes penyes de la cinglera de Bèrnia. Per la qual cosa la denominació de Penyes del llorer es una invenció meva i no apareix registrada per ningún lloc.

 

 

 

 



Bò, el fet es que la variant que ens portarà a les Penyes del llorer arranca de la senda PR-7 en el tram de la Font de Bèrnia al Forat.

Una vegada cobert el primer terç de la senda que ens portarà al Forat eixint de la Font ens trobarem el trencament on comença la variant. Una angilaga fa de intersecció...

A pocs metres de agafar la nova variant queda ben clar que hem eixit de la PR-7...

De sobte el desnivell de la senda es torna més que inclinat!!! i caminant sempre sobre runars per la qual cosa la pujada es ralentitza.

Una vegada arribem als peus de les penyes deixem el runar i montem una mena de 'balconet' flanquetjat per una carrasca que sembla guardad la entrada

Al fons s'ens apareix un extrany forat que sembla una boca de rap...

Les velles sabines (Juniperus phoenicea) campen per on poden

A la esquerra de la 'boca', formant part de una associació florística que pobla una escletxa de la penya ens trobem el llorer junt amb fleixos (Fraxinus ornus), abrets de penya (Amelanchier ovalis), rosetes de penya (Pseudoscabiosa saxatilis), aurons (Acer opalus.subsp.granatense) i moltes més plantes rupícoles no menys interessants.

Un detall del llorer (o els llorers ) eixint de la seva inaccessible escletxa.

Praderies de cingle.



Les parets aparentment verticals i inaccessibles de les penyes de Bèrnia amaguen racons i mallades, encara que de prou difícil accés, penjades de les cingleres.

Son zones de molt difícil accés però d'una bellesa encisadora i que ens mostren uns paratges increibles.

Començarem per la vertical buscant la senda que ens durá al teix que es coneix com 'vareta d'or' deixant el camí del fort.

Una vegada deixem la zona de runars creuarem unes penyes que allotgen un sorprenent savinar.













Una vegada deixem els peus de les penyes pujant per una pendent rocallosa i difícil arribem a unes praderies inclinades que ens permeten gaudir de les florades d'orquídies com la Ophrys arnoldii o la Aceras antropophorum.
Les mateixes cingleres s'ens penjen davant nostre i darrere encara ens queda penya.





Arbret de penya (Amelanchier ovalis) florit agarrat a les parets ombrívoles.

Variant del Cim-Portitxol

Cim-Portitxol

La variant de la senda del Fort-Forat de Bèrnia que ens durà al cim comença una vegada arribem al coll del Planiol tenint ja a la vista les ruines del Fort. Ens desviarem de la senda seguint la querena del coll fins les mateixes penyes fugint dels runars.

Durant este primer tram de pujada la màquia es baixa i castigada per sol i vents, les argilagues i els romers ens acaronen les cames.

Una vegada arribem als peus de penyes començen a apareixer les sofrides sabines de solana que ens indiquen un ambient més muntanyenc.

Les penyes de les solanes s'ens mostren nuetes i castigades pel sol i els vents carregats de salitres i només les plantes més robustes ho suporten.

Una vegada muntem les crestes la vegetació es fa més baixa i escassa predominant matolls punxosos de angilagues i eriçons, romers escarrancits i sabines patides.

La senda transcorre per la cresta pujant al seu primer tram fins el cim a una altura de 1129 metres.

Les vistes del cim de Bèrnia dominen tota la costa raó per la qual fou costruida una talaia de la que només queden unes restes dels marges de pedra

Al Montgó al fons sembla un animal gegantí dormint.

Al cap de les crestes vegem a dreta el morro de Toix (la continuació física de la serra) i a la esquerra l'Olta i al fons el penyal de Ifac.

Una vegada deixem el cim enrere comencem a baixar en direcció al portitxol i les crestes més altes s'ens queder darrere com un penyal imponent.

En acostar-mos al Portitxol s'ens apareix com un tall que parteix la penya

Flora d'interés

Eriçó, Coixí de Monja

(Erinacea anthyllis)

Corona de Rei

(Saxifraga longiflora)